Deduïbilitat de l'IVA en activitats no incloses en l'objecte social

El Tribunal Suprem ha dictat sentència el 18 de maig de 2026 (STS 2206/2026), resolent un assumpte relatiu a la deducibilidad de l'IVA suportat en activitats que no formen part de l'objecte social d'una societat mercantil.

El cas analitzat afectava una societat l'activitat principal de la qual consistia en la fabricació d'articles de neteja per a la llar. No obstant això, l'entitat també explotava econòmicament un amarrament nàutic mitjançant el seu arrendament a tercers, repercutint l'IVA corresponent sobre aquestes operacions.

L'Administració tributària va considerar que les despeses associades a l'amarrament (entre altres, els derivats del seu manteniment i explotació) no eren deduïbles a l'efecte d'IVA, en entendre que aquesta activitat no guardava relació amb l'objecte social de la companyia ni amb la seva activitat principal.

Tant la AEAT com el Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat Valenciana van entendre que, perquè l'IVA suportat fos deduïble, havia d'existir una connexió entre la despesa i l'objecte social de l'entitat.

No obstant això, el Tribunal Suprem corregeix expressament aquesta interpretació.

La sentència assenyala que l'aplicació de l'IVA no pot dependre de l'objecte social recollit en els estatuts socials, sinó de la realització efectiva d'una activitat econòmica en els termes previstos en els articles 4 i 5 de la Llei de l'IVA. En aquest sentit, recorda que una societat mercantil pot desenvolupar activitats econòmiques subjectes a IVA encara que no coincideixin amb les activitats incloses formalment en el seu objecte social.

Partint d'això, el Tribunal conclou que, si una societat realitza una activitat econòmica subjecta a IVA i repercuteix correctament l'impost, també ha de poder deduir-se l'IVA suportat relacionat amb aquesta activitat, en aplicació del principi de neutralitat de l'IVA.

El Suprem destaca a més que l'article 95 de la Llei de l'IVA no exigeix que la despesa estigui vinculada a l'objecte social de l'entitat, sinó únicament que els béns i serveis adquirits s'afectin directa i exclusivament a una activitat empresarial o professional.

Per això, considera incorrecte identificar els conceptes de “activitat empresarial” i “objecte social”, tal com havia fet l'Administració i el tribunal d'instància.

La sentència resulta especialment rellevant per a societats que desenvolupen activitats accessòries, complementàries o secundàries distintes de la seva activitat principal, així com per a estructures empresarials en les quals determinades operacions econòmiques no coincideixen estrictament amb l'objecte social inscrit.

No obstant això, el Tribunal també recorda implícitament que ha d'existir una activitat econòmica real i efectiva, així com una connexió clara entre les despeses suportades i l'activitat subjecta a l'impost, no sent suficient la mera titularitat de béns o l'existència de despeses sense vinculació econòmica acreditada.