Espanya lidera el creixement econòmic entre les grans potències de l'eurozona, encadenant taxes d'avanç del PIB que superen de manera sistemàtica la mitjana de la regió. No obstant això, darrere de les grans xifres macroeconòmiques que celebren els ministeris i els organismes internacionals, els jutjats del mercantil i les signatures de serveis corporatius registren un panorama radicalment oposat. La correlació tradicional que ensenyaven els manuals d'economia —aquella que dictava que a major creixement del PIB, menor nombre de fallides— s'ha trencat per complet.
Les dades del període recent confirmen aquest divorci tècnic. Mentre la riquesa nacional consolida un avanç robust, els procediments d'insolvència i els concursos de creditors es mantenen en cotes inusualment elevades. Com és possible que un país que creix a un ritme notable destrueixi i insolvent empreses a una velocitat similar?
El miratge macroeconòmic: No tots participen en el creixement
El primer factor que explica aquesta asimetria és que el PIB és un indicador agregat que sol actuar com un miratge. La forta embranzida actual de l'economia espanyola està excessivament concentrat en sectors com el turisme, els serveis d'alt valor afegit i la despesa pública. No obstant això, el teixit empresarial mitjà, compost majoritàriament per petites i mitjanes empreses (pimes), opera en una realitat paral·lela.
Aquestes organitzacions sofreixen l'impacte ressagat d'una inflació que ha erosionat els seus marges de benefici, uns costos laborals creixents i unes condicions financeres estrictes amb tipus d'interès, que a vegades ofeguen la seva tresoreria. El PIB puja perquè els grans campions nacionals facturen més que mai, però milers d'empreses de menor grandària no participen en aquesta festa.
Darwinisme empresarial i disrupció tecnològica
A aquesta bretxa de creixement se li suma un fenomen de "neta" o darwinisme empresarial. Durant els anys de tipus d'interès a zero i moratòries governamentals post-pandèmia, moltes empreses estructuralment inviables van aconseguir sobreviure de manera artificial. La retirada definitiva d'aquests estímuls i l'enduriment del crèdit bancari han accelerat la caiguda del que ja venia malament.
D'altra banda, la velocitat dels canvis sectorials està deixant fora de joc a models de negoci obsolets de la nit al dia. La irrupció massiva de la Intel·ligència Artificial i la digitalització forçosa obliguen a realitzar inversions de capital que moltes companyies en situació de vulnerabilitat no poden assumir, accelerant el seu procés d'insolvència.
Reestructurar és sinònim d'eficiència
No obstant això, la dada de concursos i insolvències elevades podria amagar una mutació cultural profunda. Tradicionalment, en l'entorn empresarial espanyol, el concurs de creditors es percebia com l'acta de defunció de la companyia; un procés estigmatitzat que gairebé sempre acabava en una liquidació traumàtica.
Avui, la mentalitat executiva ha donat un gir copernicà. Gràcies a marcs reguladors molt més flexibles i orientats a la continuïtat, la insolvència ja no es veu com un fracàs definitiu, sinó com una finestra d'oportunitat tècnica. Cada vegada són més les empreses que, lluny d'esperar al col·lapse definitiu, decideixen anticipar-se i reestructurar els seus passius de manera preventiva.
Reestructurar s'ha convertit en sinònim d'eficiència operativa i resiliència. En un entorn hipercompetitiu, reorganitzar el deute, redimensionar les plantilles i optimitzar els actius és l'única via per a salvaguardar l'ocupació i garantir la viabilitat a llarg termini. Perdre la por a la reestructuració i normalitzar el seu ús podria ser, paradoxalment, el mecanisme més eficaç perquè les empreses individuals puguin, per fi, alinear-se amb la bona marxa de la macroeconomia.