La recent sentència del Tribunal Suprem, de 14 de juliol de 2025, ha determinat que no és procedent exigir l’existència d’una càrrega de treball suficient per considerar que l’arrendament d’immobles constitueix una activitat econòmica.
La controvèrsia és ja antiga i sorgeix de la previsió que estableix l’article 27.2 de la Llei de l’IRPF, segons el qual l’arrendament d’immobles només es pot considerar activitat econòmica quan existeix una persona contractada sota règim laboral i a jornada completa. Tanmateix, la interpretació que en feia el Tribunal Econòmic Administratiu Central (TEAC) afegia que, per complir aquest requisit, calia a més que el treballador tingués una càrrega de treball mínima que justifiqués la seva contractació.
Tot i que aquest requisit addicional no està recollit de forma expressa a la llei, diversos Tribunals Superiors de Justícia i l’Audiència Nacional havien acceptat en reiterades ocasions el criteri del TEAC, confirmant que era necessari acreditar aquesta càrrega de treball.
La interpretació del TEAC tenia una especial rellevància en l’aplicació de la reducció o exempció del valor dels immobles prevista a l’Impost sobre Successions i Donacions (ISD) i a l’Impost sobre el Patrimoni (IP), atès que aquests beneficis fiscals exigeixen que els immobles estiguin afectes al desenvolupament d’una activitat econòmica. Així, molts litigis relacionats amb aquests impostos giraven al voltant d’aquesta afectació, la qual acabava derivant en l’anàlisi de la càrrega de treball efectiva del treballador contractat.
En la nova sentència, el Tribunal Suprem resol un cas relatiu a l’Impost sobre Successions i Donacions (ISD) i conclou que, a l’efecte d’aplicar la reducció per empresa familiar, la norma únicament estableix una regla orientada a garantir la seguretat jurídica dels contribuents. En conseqüència, n’hi ha prou amb la contractació d’una persona, sense que sigui procedent exigir prova sobre una càrrega de treball determinada, ja que això generaria incertesa i inseguretat jurídica.
Cal destacar que la sentència no accepta l’argumentació de l’Advocacia de l’Estat, que sostenia que la contractació era fictícia, ja que l’Alt Tribunal entén que la regularització practicada per l’Administració no es basava en aquest motiu, sinó exclusivament en la manca d’acreditació de la càrrega de treball del treballador, sense abordar la possible existència d’una simulació.
Una altra consideració rellevant recollida a la resolució, i que fonamenta la decisió adoptada, és la interpretació finalista de la norma de l’Impost sobre Successions i Donacions, atès que la finalitat del legislador en concedir aquests beneficis fiscals és garantir la continuïtat de les empreses, fet que no només beneficia l’hereu, sinó la societat en el seu conjunt.
En qualsevol cas, caldrà veure com assimila l’Administració Tributària aquest nou criteri establert pel Tribunal Suprem.